Tinc un bambú de la sort mort en un gerro al balcó, porta una etiqueta descolorida penjant on no es llegeix gairebé res, hom em pregunta perquè no el llenço, no sé quan em desfaré d'ell, realment no és massa bonic però a mi em transporta.Em porta a un dia qualsevol del 2013, abans de tornar cap a Catalunya, després de buscar un lloc on quedar-se a viure la meva filla vam anar a un gran magatzem a East Acton, un magatzem ple de pots de pintura, taulons, eines, plàstics i tot el que pugueu imaginar.
A l'entrada hi havia una taula plena de bambús, aquí en diuen tronc de la felicitat també, llavors, com no havíem de comprar-ne un? Et quedaves sola i et volíem feliç
Allà us vau quedar tu i el tronc, testimoni de la teva vida.
Et va veure fer mudances, et va veure riure i plorar, segur que et va sentir cantar. Era allà, verd silenciós i cofoi, va passar el temps i va fer una última mudança en la qual va acabar a casa meva.
Crec que ja fa dies que va decidir no ser verd i no tirar amunt, no li deuen agradar massa els viatges llargs i els canvis de temperatures, segurament volia més tranquil·litat.
Quan aquest estiu acabi probablement anirà a les deixalles orgàniques, però serà un dels pocs bambús que tenen un reconeixement escrit.
Encara ara el miro, i tot i que està sec, té la capacitat de transportar-me en el temps i l'espai.
