No sóc supersticiosa

No sóc supersticiosa, tot i que en el meu descàrrec diré que sóc filla d'una andalusa que tampoc és supersticiosa, pero el perejil en casa da mala suerte.

No sé ben bé com comencen aquestes coses, aquests gestos, quin és el moment en què un acte qualsevol es torna quelcom més important, en una mena de ritual que si no fas... vaja que ho fas!

No sé des de quan,a casa meva per fi d'any obligo, i dic obligo, als meus a menjar-se una neula després de les 12 campanades, per què? No ho sé, sincerament no recordo quan va començar aquesta tradició, però així ha de ser i així s'ha de començar l'any.

Des que tinc memòria el meu pare portava unes petites espardenyes d'espart penjades al retrovisor del cotxe, endevineu on són ara? Doncs si, al meu retrovisor. He de dir que el meu germà va dir que fossin per mi, jo vaig oferir l'opció que ens quedéssim una cada un. El tema Salomònic no va amb ell.

Indispensable, el meu clauer ha de ser de fusta, No hi ha discussió.

He d'explicar també que per les mans dels meus fills han passat més d'un cotxe, i només agafar-lo qui omple de combustible el dipòsit he de ser jo, per què? I jo que sé!

Ara bé, com he dit abans, no sóc supersticiosa, i dono permisos per menjar neules fins 24 hores després de fi d'any, o si vius a l'estranger i és difícil de trobar-les canviar-ho per alguna cosa semblant. I si la setmana que ve no pogués omplir-li el primer dipòsit al cotxe del jm... Que sí! Allà estaré, perquè així ha de ser!

Per cert, si qualsevol cosa passés que no em deixes seguir fent aquestes rucades/manies, no passaria res, tot gira.

Sempre tot gira.