No saps què és la fam fins que no passes fam

Aquest és l'assumpte d'un correu que m'envia un banc, l'he llençat directament a la paperera perquè m'indigna, no vull saber ni el que diu. No saps què és la fam fins que no passes fam, i ho diuen ells? Quina fam passen?, si ens traurien fins l'ultima gota de sang si els hi deixéssim i encara que no els hi deixis, au va! Aneu a pastar! No tindran vergonya?

NO

Som molts

Alguns cops, quan anava a fer qualsevol prova rutinària a l'hospital -cosa que passava molt de tant en tant, ja que no em feia falta- passava per davant d'unes portes que em feien temor, no tenia ni cor de llegir el rètol que hi ha a la porta, ara, després de 4 mesos conec el nom de quasi totes les infermeres que em tracten, tant de planta com de l'Hospital de dia, sé el funcionament intern, i tot el temor que tenia s'ha convertit en esperança i fe.

També s'ha convertit en persones, persones anònimes amb qui em trobo molts dies, gent de la qual no sé el nom però que entenc només mirant-los als ulls, passem pel mateix de diferents maneres, i som molts, la sala d'espera és gran i està sempre plena, som molts.

Alguns cops, quan anava a fer qualsevol prova rutinària a l'hospital mai vaig tenir curiositat de veure com era aquell espai, hi ha cops que creus si no mires alguna cosa no existeix.

Ara és el meu espai i no tinc por.

Ja no tinc por.

 

 

Gràcies

Estic esparverada

La imatge parla, i m'ho diu a la televisió un home que, tot i ser simpàtic, té una dentadura que tira endarrere, si la imatge parla, la teva necessita una revisió urgent, però això sí, totes les noies i dones que apareixen en el publireportatge són boniques i amb una lluminosa i perfecta rialla.
Sí, que ja, que ja ho sé, que l'acadèmia és teva, que allà estàs tu com il divo i fas i desfàs el que vols, però noi! Coherència si us plau.

Cada dia al·lucino més amb la publicitat.

Brasil 2014

Fan el mundial de futbol.

No ho puc sofrir, no m'agrada massa el futbol. Imagino que en els meus records d'infantesa queden els partits que el meu pare veia en aquella tele en blanc i negre, jo era petita, el to de veu dels locutors em destrossaven l'oïda i la paciència, si m'haguessin fet dir quant durava un partit de futbol hauria dit que mínim tres hores, es feien eterns, no s'acabaven mai.

Ara no miro els partits, si algú els vol veure m'està bé, però si us plau, afluixeu molt el so de la televisió o es canvia de cadena.

Prou de locutors esportius a casa meva.

Habitació 201

 

 

 

Hi ha molts tipus números, els de la sort, els maleits, el rojos, els del calendari ...

El 201 no és el meu número de sort, però li tinc una mica d'estimació, alegries m'ha donat poques segons es miri, però tampoc el maltractaré per ser com és.

De fet, m'agradaria tornar sempre a ell si és totalment necessari, això sí, si pot ser amb finestra.

 

Cabrons!

 

 

 
Escolto, llegeixo i veig què molta canalla menuda, i no tan menuda passa gana o té malnutrició, què molts avis han hagut d'acollir a casa seva als fills i també als nets, per què no tenen possibilitat de mantenir-se econòmicament, ha de ser molt dur haver de tornar a casa per aquest motiu, per altra banda escolto, llegeixo i veig tota aquesta màfia que roba, no paga i es fa la llei a mida parlen de sacrifici, deute, energía, Europa i brots i llums.

 

Gran mal de ventre tingueu, cabrons!
 



 

Arestes d'acer

Un dia qualsevol l’ànima se’m va omplir d'un munt de puntes d’acer, molt fredes i doloroses.

Em van cristal·litzar la sang i el pensament durant hores, diria que fins i tot que un parell de dies.

Temps suficient per decidir que era cosa de matar o morir.

M’agrada el fred de la meva ciutat, la boira espesa que gairebé no marxa mai a l'hivern, tinc molts records d’infantesa en els que el fred és protagonista, però la fredor que arriba d’aquesta manera, sense caritat, no és benvinguda al meu entorn ni al meu cos ni a la meva vida.

Jo el que vull és l'escalfor i les rialles de tota la gent que m’envolta i de la que encara no conec, i que passi ràpid l'estiu.