Aquesta nit passada hi ha hagut una tempesta, una gran tempesta, tinc la sort que a la part de darrere del pis no hi ha res edificat, la vista allarga molt i he gaudit d'un festival de llampecs, fins i tot he vist com un llamp queia damunt d'un arbre, molt a prop, han saltat espurnes però no s'ha incendiat res, imagino que la pluja ha ajudat que no cremes.Avui a les 12 del matí tinc visita amb el metge, arribo a la sala d'espera en la qual m'espera el meu home, puntual -la puntualitat és un hàbit nou- i abans què marxi ma mare cap a casa seva, hem fet una mica de xerrada tots tres, allí asseguts, envoltats de gent que espera per entrar a visita medica o a tractaments, el tema ha estat la tempesta.
Llavors explico lo del llamp, la cara de ma mare és entre sorpresa i preocupació i diu:
- Oh! pues que cerca ha caído.
A partir d'aquí tot ha degenerat, la explicació meva és de manual.
- Nunca tienes que ponerte debajo de un árbol si hay tormenta. (no sé si m'escolta ja)
- ¿Ya sabes lo que le ha pasado a ese ciclista? (no ho sé). Lo mejor seria ir con un pararayos en la cabeza.
La que fa cara de sorpresa ara sóc jo, aquí ja degenerem del tot, acte seguit el soci diu
-Doncs si estàs pescant i cau el llamp al riu és la òstia t'entra l'electricitat per dalt i per baix, i tots els peixos salten.
-Y también entran por la chimenea.
-Amb les finestres d'abans era pitjor, com eren de fusta, els cables anaven pel marc i...xispasso!
Només queda riure, no puc fer res més, això és surrealista, crec que a la sala d'espera ens miren i no deuen entendre massa que puguem riure així, però....oye, que son dos días!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada