No cal dir que sempre que pujava i baixava sola o amb les amiguetes anava tocant la paret ma amunt i ma avall, això sí, sense atansam a les bores, allà era on estava el perill real, el perill mutilador.
També podíem prémer el botó d'estop de l'ascensor i parar-lo quan decidíem donar-li un ensurt als amics més porucs, això si, entre porta i porta que era més claustrofòbic.
Recordant això em ve un somriure a la cara, tot i que ja m'he acostumat a les mesures de seguretat infinites e inacabables que ens fica papa estat i infinites normatives de seguretat, però he de dir que enyoro una mica el sentit comú i assumir riscos, responsabilitats i conseqüències.
Ens ho donen tot fet, creiem que la seguretat és cosa de l'univers o d'algú altre i en convertim en uns inútils integrals.
L'altre dia, en un poble proper se celebrava una xocolatada, una de les voluntàries estava ajudant a ficar les taules, caminava cap endarrere amb la mala sort que no va veure (o no va mirar) la vorera que tenia darrere, va caure, es va fer mal i ara l'ajuntament té una denúncia.
Estem sobreprotegits?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada