Això no fa mal

Des del meu agnosticisme veig la fe en els altres, realment crec què és grandiós creure en quelcom.

De petita anava a col·legi de monges i he de dir que vaig acabar força tipa, recordo amb temor l'arribada dels divendres a la tarda en les que se’ns obligava a anar al confessionari sí o sí, i d’aquesta manera, sense voluntarietat i amb resignació anàvem passant una per una.

Vist amb distància he arribat a la conclusió que allò era més aviat una secta en la qual predominava l’abús d’autoritat, però era el pa que s’hi donava, llavors va arribar un moment de negociació amb els pares a causa de les meves males notes, jo vaig adquirir el compromís d’aprovar-ho tot si ells em canviaven d’escola. Va funcionar.

Ara, després de molts anys, torno a veure la fe i les creences en alguna gent del voltant i em fa somriure, i no em disgusta, aquest mes d’agost alguns amics han viatjat i em consta que des de Santiago a Lourdes han sentit parlar de mi, han encès espelmes i no sé què més, sens dubte si hi ha algú allà dalt, té referències meves.

Sincerament, ho agraeixo molt, és un acte de generositat en vers els altres, i sempre els hi dic, això no fa pas mal.

Cert és què la fe mou muntanyes però jo m'estimo més pujar-les.

Hores Eternes, mig any enrera.

Després de  molt patir, un diagnòstic: Leucèmia MC

Bé, ho tenim, només un nom, cop de martell damunt.

Necessito tenir el cap a lloc.

36 hores eternes per reunir valor i preguntar: me'n sortiré?

Resposta amb somriure:  sí.

Respiro. Em preparo.

Dies de tot.

Esperant trasplantament per l'octubre.

Primera estació: Febrer-Octubre 2014

Ser estúpid. amb diners és més fàcil

Per causes que algun dia explicaré dormo poc, tinc massa temps per pensar i per badar, no diré que els meus pensaments siguin com una rata en una roda, però sí és veritat que si agafo el fil d'una idea, pensament o rucada el desenvolupo fins que me'n canso. Hi ha dies que crec que torno a ser adolescent en el sentit de què divago filosofejo i crec que aprenc.

Rollo estrany per explicar la xorrada que ara soltaré.

Jugo a un joc de fruitetes i a un tipus trivial al mòbil, i si pagues et donen vides a dojo en un cas i pots reduir el número de respostes falses en l'altre, vaig pensar, mira tu que bé, si no m'importes pagar, o bé em sobressin molt els diners això seria un non stop, i d'allí vaig fer el salt.

Però que més pots fer sent un talòs amb diners? (ara no em ficaré amb els que estan al poder però resta pendent, allà hi ha molts d'aquests).

-No cal que t'organitzis mai un viatge o una ruta, sempre t'ho faran tot, i amb cotxe a la porta. Què és un bus o un metro?

-Què és canviar una bombeta o un filtre d'una aixeta?

-No cal saber cuina, sempre pots demanar que vols, o bé ja ficats, contracta a  algú amb estudis de nutrició a la teva cuina, no cal ni demanar.

- El bon gust per vestir-te tu i casa teva també es pot comprar.

-Pots dir rucades i et ballen l'aigua, pots arribar a creure't que ets llest.

-Si tens poder, estem perduts!, perquè a més de ser ruc segurament robaràs i et faràs més ric.

Què no compraràs?

-Trucades desinteressades d'amics, (ni amics).

-Sinceritat.

-Invitacions per gaudir de la teva companyia, sense més.

-Ofertes desinteressades d'ajut.

I ara paro perquè vorejaré la blederia.

Ara bé si has aconseguit quantitats indecents de diners perquè t'ho has guanyat a pols, enhorabona, però no m'ho crec massa eh!

Des de Març

Què guardo converses de whatsapp.

Les guardo en una carpeta al gmail, el contingut de la qual misteriosament a desaparegut. No sé què he fet però la carpeta està buida, rebuida, requeterebuida, mecagoenlaostia! Amb lo previsora que he estat durant tots aquests mesos, adjuntant també totes les fotos, i zasca! No hi ha res.

Voldria saber en quin moment vaig fer delete,i vaig dir yes a la maleïda pregunteta, en què nassos estava pensant? estava pensant? O estava en un estat alienat?

Sincerament no sé com ho he fet però tampoc m’estranya massa que em passin aquestes coses, tinc tendència a enllestir-ho tot ràpid en aquest sentit, eliminar és lo meu, he destrossat algun que altre pc, disc dur, ebook.... què hi farem (i espereu que això no acaba aquí).

Are you sure? I que se jo! I tu? Are you sure?

Amics, coneguts i saludats, no us refieu més de mi en temes tecnològics, estic
de cap a caiguda. I'm sure.

 

De nit paper i llapis! Us sorprendreu

 

http://www.incidentalcomics.com/

Serradures i pa integral

Uns amics dels meus pares tenien una fàbrica de mobles. Els dissabtes a la tarda, després de dinar anàvem a casa seva i habitualment acabàvem a la fàbrica-després de veure la Heidi en la seva tele en color- m’agradava molt aquell entorn i l'olor que feia, totes les màquines estaven parades i podíem anar per tot arreu i tocar-ho casi tot, sempre vigilant de no fer-nos mal, cosa que no sempre resultava del tot satisfactori, tampoc va passar res que no resolgués una farmaciola.
Hi havia un lloc en especial en el que s’acumulaven unes serradures i la imatge d’aquelles serradures que mai vaig tastar –evidentment per qüestió de la seguretat abans esmentada- em ve rapidament a la ment quan menjo pa de motlle integral, estic segura què si me les hagués ficat a la boca, seria el que vaig intentar esmorzar ahir, o qui sap, potser encara hagueren estat millor.

He de dir què després de molts anys aquella fàbrica va desaparèixer per passar a convertir-se en una de més gran, en un poblet proper a la capital, allà les coses no van anar com havien d'anar, no es poden barrejar l'amistat i els negocis, sempre perd l'amistat i algú se'n beneficia del negoci, no obstant tinc la sort de tenir en la meva ment molts records d'aquella època i tots són bonics.

 

 

Per què alguns cops compro pa de motlle integral? No m'entenc.

Sents el soroll de fons?

S’atansa el dia, sento petjades de fons i soroll de sabres. 
Avui m'han recordat una cosa que ja sabia i, sincerament, no se si volia que m'ho recordessin, el risc zero no existeix,
però vull creure que sí.
Necessito creure que sí.

Sincerament crec què hem de pensar que tot anirà bé, què hem d'anar construint en bona direcció, què passa si ja tenim rodant la primera pedra de la nostra obra i llavors cau? La recollim i la tornem a lloc, que ens costa i no podem?, cridem al de la bora i, si esta fort li diem que empenyi amb nosaltres, que no podem?, partim la pedra per la meitat i així fins al final, o canviem d'obra, ja veus tu!
 

Ara està de moda el pensament positiu, l’autoajuda, el coaching, el PNL etc. En realitat  hi crec, crec què hem de pensar que tot anirà bé.

El pensament positiu val per tots, pels que lluiten, pels que no troben feina, pels que s’arrisquen, pels que canvien de vida, pels que pateixen, pels que somien (semblo un anunci de cuca loca), ara bé!!! Al tanto eh, no val pels que creuen que poden volar, pels que estan sempre buscant el desastre per vocació ni pels bestiotes sense seny, un pensament positiu no et salvarà d’una santa ostia si et llences d’un barranc, però si has decidit llençar-te en parapent, prepara-ho i gaudeix, tot anirà bé.

Crec que mai em llençaré en parapent, no dubto que les vistes poden ser meravelloses i m'ho perdre, com tantes altres coses, tampoc he triat el proper repte, les vistes no seran meravelloses però l’actitud serà positiva.




No pot ser de cap més manera.

Ah i per cert, si em necessites, diguem-ho.  

Com escalivar un all

No ho repetiré davant de la meva mare però el foc d’inducció o la vitroceràmica per molt neta i màgica que sigui no pot fer coses que es feien abans amb flama.

Sabia que hi havia gent que escalivava les albergínies i els pebrots al forn però no és el mateix, ho he comprovat i avui que no tenia alls prèviament escalivats al fantàstic foc a gas de la meva mare –reivindicadora incondicional de la flama- s’ha presentat el gran dubte, com ho fem a casa meva? Després de pensar i mirar per internet, per cert a internet no he trobat solució o no sé buscar, he decidit embolicar en paper d’alumini els alls necessaris i directes cap a la planxa de ferro, la missió ha estat assolida amb èxit, i la reivindicadora de la flama ha pogut fer romesco.

Resultat, el millor romesco del món és el que fa la padrina, artista de la cuina!

Em fa somriure

 

Des de fa uns anys que m'agraden els anuncis de Sant Miquel, si bé veritat que quan em prenia alguna cervesa hi havia cops que acabava traint a la marca. Que hi farem.

 

 

 

M'agrada la idea de ser un ciutadà d'un lloc nomenat nom

 

Però sobretot em fa somriure perquè em recorda a la meva filla que viu  a Londres.

 

 

 T'ho dedico L.

 

 

 



Argot dels més grans

A casa nostra tenim la sort de poder compartir converses amb els més grans i de sobte en diuen alguna què en secret o no tant, fa mirar-nos els uns als altres, amb discreció i depenent del dia o de qui és l’autor de la paraula, frase o el que ve sen un “palabro” riem cap a dins o cap afora. Evidentment si no podem riure al instant, memoritzem el palabro i després compartim els riures que se'ns queden dins.

Hem fet un recull dels que ens han vingut al cap en una estona, això pot tenir mes d'una part.




  
 
 


Sal mandon (una sal molt manaire).

Uprofeno (un conegut antiinflamatori)

Diaspositivas (pels dies que vols fer un revival fotogràfic)

Pavosrangers ( qui no ja vist aquests dibuixos animats?)

Nescafeinado (queda clar quina marca vol i sense cafeïna si us plau)

------------

Kamizaque (o vent diví)

Ciencia fricció ( ja se sap, el roce hace el cariño)

Megapit (quina alegria)

Windors (per anar ventilant)

 

--------------

Decalton (va bé per equipar-te)

Sircol (du soleil?)

Almoniac (aquest netejador és demoníac, quina pudor)

Probalitat (confio en què sigui nul·la que llegeixen això)

Beicor, Franfus i Pitxuga (teniu per tirar)

Litrisiste i Aparell eletric (qüestió d’espurnes)

Golopeda (acabaràs comunicant-te bé a base de dolços)

Sarcoma (pobres bigues i mobles de fusta, no tenien prou amb el seu)

Wacha (fàcil no? Encara no controla les noves tecnologies però allà està)

La Leti de Madrit (vull saber si hi ha una Leti al barri)

 

------------

 

Artrosis Colesteristis (una malaltia nova? )

Paper de safir (el papir de sempre)

Albet (àlbum de fotos petitet)

Residencia el vell verd (demanem disculpes a la residencia del vell d’or)

 

 

A casa nostra estem tarats

L’altre dia la meva cunyada em va ensenyar una càmera que va ficar el  meu germà a l'espiell de la porta de casa seva, a mi m’encanten aquestes cosetes electròniques i ho vaig trobar d’allò més xulo i com no, en vull una!

Ella va dir: Lastima, te lo podía haber instalado a ti primero, con la ilusión que te hace, yo no le hice mucho caso, vamos que nI fu ni fa. Y para que la quieres? -Vaja pregunta! Però com em pot preguntar això? La imatge es veu gran en una pantalleta i també pot gravar -a lo que li contesto: Jo gravaré a tothom que truqui per si un dia passa alguna cosa, que estafin algun veí, un robatori, que se jo!

Em mira amb mitja rialla i diu: Ahora se de donde le vienen al J –el seu fill petit- las historias que se monta, debe de ser genético.
Sorpresa i alegria, el meu nebot té alguna cosa meva, però sincerament, hi ha molts ascendents a la família on repartir aquest merit.

També vull dir en el meu descàrrec que he vist tots els capítols de crímenes imperfectos, las pruebas del crimen,informe criminal, mentes criminales... Mai se sap qui aportarà una prova a qualsevol incident, per cert aviso a tota la gent aprensiva o influenciable que no vegi el programes que he dit abans, si no acabaran fent-se un búnquer i vivint sols o  bé comprant-se una camareta i tenint un AK47 darrere la porta.


En fi, algun dia contaré historietes que confirmaran el títol de la entrada, és qüestió de tindre insomni induït i què vagi recordant cosetes.

Salut.

Quan el millor de tot és pujar a un tamboret

Pujar a un tamboret, netejar armaris, dinar i sopar fora, anar al cine amb el nebot petit i quedar amb amigues. Això és tenir una bona setmana.


El millor ha estat pujar al tamboret de 45 cm d'alçada que tinc a la cuina, de fusta, barat, comprat fa temps en una botiga Sueca i muntat per mi.

Aquest és el que ahir em va fer feliç:

 

 

 

Temps enrere no tenia força, pujar al tamboret era una missió impossible, costa de creure i d'assumir però... aquesta setmana he guanyat jo!

Sóc conscient que potser d'aquí a un  parell mesos segurament tornarà guanyarà ell, però el combat serà entre nosaltres dos i no tinc intenció de perdre.

 

 

Benvingut a la república independent de la meva vida.