Esperant...

Hi ha moltes maneres d'esperar o de desesperar.

He buscat la definició d'esperar al diccionari i m'he sorprès de què la primera entrada que dona no es refereix al temps, sinó a l'esperança, i m'agrada.

Els primers pensaments que em venen al cap quan es parla d'esperar són dos, un fa referencia a la meva persona i l'habilitat adquirida, a base d'anys fent de comercial per les boniques terres de Catalunya i sobretot per pobles en el que es tancaven els establiments a les 13:30 i s'obria de nou a les 17:30 en els millors dels casos, ja que hi havia alguns que obrien a les 18:00.
Així és com vaig aconseguir saber seure i esperar, sense més, llegint, pensant, mirant més enllà o que sé jo!
El segon pensament és per alguna persona que conec que sempre fa tard i aconsegueix fer-me emprenyar. No dic res perquè sap el que fa i ho continua fent. No té solució, llàstima.

Frog in calm

Desesperar: 1- No tenir cap esperança.  2- Impacientar-se

Fa uns dies que espero i no desespero... espero que es desentortolliguin vàries coses, espero que a poc a poc tot torni a lloc, al lloc que sigui, però a lloc.

Espero com la granota, amb els braços creuats perquè res és a les  meves mans, perquè tot depèn dels demes i del temps.



Nois i noies! grans i petits!

Som-hi!

Puta butterfly

"El aleteo de las alas de una mariposa puede provocar un tsunami al otro lado del mundo".


On està aquesta papallona?

Que vigili perquè l'estic buscant i potser...només potser, passarem comptes.

Sentados

En la puerta, a la salida del colegio, las tardes empiezan a ser frescas y oscurece más pronto.

Esta sentada en un banco, frotándose las manos y esperando que salga su hijo, merienda a punto, casi nunca puede ir a buscarlo porque trabaja mucho y hasta tarde.

En el banco del lado estan sentados tres ancianos, riendo, felices, contándose cosas y con el paso del tiempo marcado en sus cuerpos, se ven muy bien.

Griterío. Salen los niños, corren, saltan y se comen la vida a bocados.

Toma, tu merienda.

Deseo que vivas feliz.

Per por, per intel·ligència, pel que sigui…

Estic aprenent a viure molt en el moment present, és una tasca que ja portava treballant temps enrere però que ara és més fàcil per les circumstàncies i s’ha tornat una manera de viure, si m'embalo, intento parar i baixar a l'ara, és l'únic que tenim segur.

No sé si la paraula por serveix, crec que més aviat és preocupació, disgust o que sé jo!

No m’agraden les puncions que em fan per extreure medul·la, raó per la qual no hi penso massa abans de tan insigne esdeveniment i sincerament m'emprenya que m'hi facin pensar.

Tinc un calendari a la cuina (no os imagineu un calendari ronyós perquè és molt xulo) allà està tot escrit, proves, visites, analítiques etc... Informació crec que suficient, doncs no! error meu, no he ficat l'hora i algú s'entreté a mirar-lo i pregunta, dimarts a quina hora és aixòoo?

Mecagoenlostia!, potser en aquell moment estava en el meu món, o el món de yupi o qualsevol altre món en el qual no em punxaven de cap manera i, zasca!

Sé que ningú ho fa amb mala intenció però, això no impedeix que alguna cosa dins meu s'arromanga.

Per això intento estar conscientment en el present, sobretot si estic fent allò que m'agrada o alguna cosa diferent del de cada dia i si estic badant també ho gaudeixo.


Per cert, demà toca la quarta i encara no he mirat l'hora, però com diu el Guardiola segur que serà ben d'hora ben d'hora ben d'hora.

Anirem sumant!

Poesia en imatges 2

Bon rotllet

No m'agradava parlar en públic.

Cada any es feia una convenció a l'empresa, habitualment els caps els que sempre xerraven, una quarta part de la gent feia esforços per no adormir-se, i els que no dormíem vigilàvem que el nostre company no ronqués. 

Un any la nostra cap ens va dir que hauríem de sortir un de nosaltres a fer una exposició explicant en què consistia la nostra tasca dins de l'empresa, quin estrès vaig tenir durant un temps, fins que em vaig mentalitzar el suficient perquè, donat el cas, oferir-me de voluntària. No va fer falta, el meu company C se'n va cuidar i ho va fer tremendament bé, d'aquella convenció  va quedar un afegit a tota l'empresa, el "buen rollito".

Buen rollito ho va repetir molts cops, un bon rotllet que és el que nosaltres teníem en el nostre equip.

Bon rollet és el que vull a la meva vida. I lo demes són hòsties!

El meu carrer

Visc en un carrer que a les nits no s'hi veu, tenim més de mig carrer sense llum (imagino que és per decisió de l’ajuntament, deuen voler estalviar) i  és molt fosc, jo intento deixar encesa la llum que tenim fora el portal però l'intent sempre queda frustrat per algun veí més estalviador que jo.

També hi ha uns espais habilitats com pàrquings, el terra és de graveta, si puc evitar aparcar allà ho faig, perquè al baixar del cotxe has de vigilar molt, és un terreny minat, minat de cagarrutes de gos, així que em sento com el Mario Bros esquivant explosius.

Just en aquest lloc hi ha un stop i un pas de vianants, ho juro, veure’ls pintats a terra és missió impossible, però a fe de deu que hi són, només necessiten manteniment, esperem que amb els impostos que paguem els hi arribi pel pot de pintura.


Mai he fet migdiada, ni de petita ni de gran, recordo que al meu germà i a mi, sobretot a l’estiu, els pares ens obligaven a fer-ne o en el seu defecte a estar en absolut silenci, era una tortura i no aconseguíem cap de les dos coses.

D'un temps cap aquí, al migdia m’estiro una estoneta al llit, estic cansada i dolorida i si m’endormisqués, seria fantàstic.

Doncs no!

Cada tarda passa, amunt i avall, per la meva vorera i per la del davant, un senyor que duu  una màquina infernal que bufa els carrers, fa un soroll espectacular, i a distància, el troncomòbil  que aspira el que ha estat bufat i de pas neteja. Si senyor! Ben net!


Doncs que sapigueu que ha caigut un xàfec després que marxéssiu, Ja!

Shh

En una closca.

Amagada.

Habitualment sola.

Encantada amb els meus hàbits.

Inconscient... Afortunadament

A les 3

# Tonto 1

Obrer distret

El cas és d'un equip de treballadors de qui pinten les carreteres no poden descoordinar-se més.

Carretera de muntanya molt transitada per camions, revolt tancat, dos camions, i el tonto a les tres que ens hauria d'haver parat amb el moviment d'un STOP no se sap on era.

Resultat: Camió que es creua amb un altre just davant nostre, tots els cons de senyalització salten divertits a tort i a dret quan els hi passa la roda pel damunt, i es crea una tercera línia blanca, ho reconec, som malvats i nosaltres rèiem dins el cotxe, ens divertíem, a tot això baixa corrent l'obrer invisible emprenyat perquè el camió que tenim davant no havia parat (no sabem on havia de parar) i l'esbronca.

El resultat és que hi ha tres línies (de tornada vam veure que no ho van netejar) un obrer invisible que va recuperar la seva presència i nosaltres vam riure una estona.



# Tont@ 2

Yo quiero se yo mismo, sinceramente, voy de cara, a mi falsedades no.

Nos ha jodido mayo con las flores! Qui més pots ser llevat que tu mateix? El veí del segon?, ton pare?, una ameba?

La majoria de gent va de cara, també he vist gent que va d'esquena, però en el camí de Sant Jaume i seria per alguna promesa, dic jo...

Mira, i ja fi cats a triar,també m'estimo més la sinceritat...i els bitllets expedits pel banc d'espanya.


Tinc una altre tonto, el que diu: Jo sóc així, però aquest és mereix molt més espai, encara que tothom el coneix.

Felicitat

 

 

Ho trobo tan perfecte que no puc resistim a veure'l cada cop que el trobo.

 

Un gos prudent i un nen feliç, i un toll. Mai ha de faltar un bon toll a les nostres vides!