El meu carrer

Visc en un carrer que a les nits no s'hi veu, tenim més de mig carrer sense llum (imagino que és per decisió de l’ajuntament, deuen voler estalviar) i  és molt fosc, jo intento deixar encesa la llum que tenim fora el portal però l'intent sempre queda frustrat per algun veí més estalviador que jo.

També hi ha uns espais habilitats com pàrquings, el terra és de graveta, si puc evitar aparcar allà ho faig, perquè al baixar del cotxe has de vigilar molt, és un terreny minat, minat de cagarrutes de gos, així que em sento com el Mario Bros esquivant explosius.

Just en aquest lloc hi ha un stop i un pas de vianants, ho juro, veure’ls pintats a terra és missió impossible, però a fe de deu que hi són, només necessiten manteniment, esperem que amb els impostos que paguem els hi arribi pel pot de pintura.


Mai he fet migdiada, ni de petita ni de gran, recordo que al meu germà i a mi, sobretot a l’estiu, els pares ens obligaven a fer-ne o en el seu defecte a estar en absolut silenci, era una tortura i no aconseguíem cap de les dos coses.

D'un temps cap aquí, al migdia m’estiro una estoneta al llit, estic cansada i dolorida i si m’endormisqués, seria fantàstic.

Doncs no!

Cada tarda passa, amunt i avall, per la meva vorera i per la del davant, un senyor que duu  una màquina infernal que bufa els carrers, fa un soroll espectacular, i a distància, el troncomòbil  que aspira el que ha estat bufat i de pas neteja. Si senyor! Ben net!


Doncs que sapigueu que ha caigut un xàfec després que marxéssiu, Ja!