Adeu 2015

Fa mig any que no escric res, i  no és que no hagin passat coses, que hi ha hagut i alguna de sonada, simplement és que no hi ha res que m'oprimeixi tant que hagi de sortir per algun lloc, i també és que ja tinc força suficient per sortir i fer vida normal. Més o menys normal.

Nou membre a la família

Ha passat un altre Nadal, estic contenta perquè fa un temps creia que tenia per davant l'últim, quan veig que tots estem a lloc sóc molt feliç.

No tinc molt més a dir.

Desitjo a tothom un bon any nou ple de salut i pau.

Ara en peu de guerra?

Llegeixo a la premsa que les benzineres estan indignades davant de l'augment de les estacions de servei en les que el preu és molt més barat i exigeixen que la llei els obligui a tenir una persona física, ah!, però quines gònades teniu!, serà possible?

Anys enrere veu decidir VOSALTRES que NOSALTRES ens fiquéssim la benzina, que jo sàpiga a la llei no li va importar gens que jo no tingués carnet de manipuladora de productes inflamables, però això no us va importar gens ni mica, la pela és la pela, i destruir llocs de feina i donar menys servei us va importar una merda, doncs senyors, jo ja em fico sola la benzina i no us necessito ni per què em cobreu, el monstre el vau gestar vosaltres i ara és grandet.

Vull dir que sóc de les qui mentre va haver-hi personal que em fiques la benzina allà estava jo, ara ja m'heu fet low cost i no us agrada, se siente!

Au nois, aneu a pastar fang!

No sóc supersticiosa

No sóc supersticiosa, tot i que en el meu descàrrec diré que sóc filla d'una andalusa que tampoc és supersticiosa, pero el perejil en casa da mala suerte.

No sé ben bé com comencen aquestes coses, aquests gestos, quin és el moment en què un acte qualsevol es torna quelcom més important, en una mena de ritual que si no fas... vaja que ho fas!

No sé des de quan,a casa meva per fi d'any obligo, i dic obligo, als meus a menjar-se una neula després de les 12 campanades, per què? No ho sé, sincerament no recordo quan va començar aquesta tradició, però així ha de ser i així s'ha de començar l'any.

Des que tinc memòria el meu pare portava unes petites espardenyes d'espart penjades al retrovisor del cotxe, endevineu on són ara? Doncs si, al meu retrovisor. He de dir que el meu germà va dir que fossin per mi, jo vaig oferir l'opció que ens quedéssim una cada un. El tema Salomònic no va amb ell.

Indispensable, el meu clauer ha de ser de fusta, No hi ha discussió.

He d'explicar també que per les mans dels meus fills han passat més d'un cotxe, i només agafar-lo qui omple de combustible el dipòsit he de ser jo, per què? I jo que sé!

Ara bé, com he dit abans, no sóc supersticiosa, i dono permisos per menjar neules fins 24 hores després de fi d'any, o si vius a l'estranger i és difícil de trobar-les canviar-ho per alguna cosa semblant. I si la setmana que ve no pogués omplir-li el primer dipòsit al cotxe del jm... Que sí! Allà estaré, perquè així ha de ser!

Per cert, si qualsevol cosa passés que no em deixes seguir fent aquestes rucades/manies, no passaria res, tot gira.

Sempre tot gira.

Imparables

Fa molt temps que tinc això parat, i si jo fos una persona un pèl més endreçada, una mica constant i menys vergonyosa escriuria més i em capficaria menys.

Ara mateix he donat un repas ràpid pel blog, llegint per sobre el que he escrit per aquí i penso que ha estat un encert, he donat un cop d'ull  per sobre i m'he tele-transportat al passat més recent i més "oblidat" i fa falta recordar de tant en tant.

La nota de goig i alegria que ficaré és que no hi ha previst que hem facin cap més aspiració de medul·la (clap your hands!). 

La nota de novetat és que tot i que odio les càmeres per la banda del davant me n'he fet un fart i ha valgut la pena per tot, absolutament per tot.

Aquesta setmana és fa una campanya per donar suport a la fundació Carreras, sortim al carrer, estem la premsa, a la televisió i tot arreu, expliquem aprenem i agraïm. També somiem en poder estar any rere any aquí, sent IMPARABLES.

Gràcies a totes i tots

Gossos i amos

Jo vull fer com el meu fill, vull fer amics entre els veïns que tenen gossos i anar a passejar junts.

Quan JM m'explica que queden, i que es reuneix a baix amb els veïns i els gossos al·lucino una mica (molt) però em sembla graciós i bonic, també he de dir que em flipa la quantitat de veïns amb gossos que s'ajunten, deu de ser que les noves generacions funcionen així, molts gossos i pocs fills, són una generació 2.0.

Ahir vaig intentar fer el mateix, el meu gos és petit i vell, i verge, tot passejant es saluda amb un gos color toffee, en aixecar la vista reconec a una senyora amb qui fa molt temps que no parlo.

- Hombre M! cuanto tiempo sin verte, y mira que te he nombrado muchas veces este último año.

Jo li vaig explicar la meva pena i ella em va dir que ha recaigut amb la seva incloent pel nadal un intent de suïcidi, decideixo anar a caminar amb ella i els gossos per fer la xerradeta, jo tota entusiasmada pensava, faré com el JM, passejada de propietaris d'animals.

Craso error!, tot just vam durar vuit minuts tranquil·les, al seu gos li va vindre un impuls ancestral, primitiu i fogós, es va abraonar sobre del meu amb intencions molt sexuals,  aclariré que tots dos són mascles, el meu a crits enfadant-se i jo aixecant-lo a pes, per moments era quasi missió impossible treure'l de sobre.

El pobre meu va decidir amagar-se davall d'un tot terreny i no sortir en vista del que hi havia fora, i jo vaig decidir que M i jo ja xerraríem en un altre moment, si vol que vingui a casa... sense gos.


Per cert, el meu gos continua sent petit i vell, i verge!

Tot és d'anada i de tornada

Saltes un altre cop dins el mirall i tornes.

Pot ser que un dia la ciutat on vas néixer se't fes petita.

Pot ser que fos la conjunció de projectes, esperances, ganes d'aventura el que et portes a una ciutat gran, espectacular, activa, esquerpa i acollidora, multicultural i plujosa.

T'he envejat molts cops i he estat feliç que fessis realitat els teus somnis. Admiro el coratge de quedar-se sola en un entorn desconegut amb un idioma que no domines.

Han passat més de tres anys i dius que tornes, m'alegra molt que tornis, igual que em vaig alegrar quan vas marxar, tot s'ha de fer per decisió pròpia i amb il·lusió.
 

Avui, al triar el títol d'aquesta entrada he recordat que tinc guardat un esborrany des de fa dos mesos i que el títol era i és d'anada i de tornada  he decidit empega'l aquí, ja que totes les experiències grans i/o els esdeveniments que ens superen ens canvien, i penso que després de canviar-nos ens retornen on érem, però diferents.

D'anada i de tornada

Crec que els espais són d'anada i de tornada, com el quiròfan al qual vaig entrar de nou perquè em traguessin un catèter que ha conviscut amb mi per més de mig any.

Allà, en aquella sala en la qual esperes nerviosa, preparada i glaçada, allà mateix al teu caparró  li dóna per fer una mica de balanç,va d'aquí cap allà fent saltirons,  comences a pensar que estàs en el mateix lloc, l'entorn és un entorn conegut, la circumstància és diferent i també una altra persona espera per entrar. Jo.

No sóc la mateixa persona que va arribar allà fa molts mesos, tinc la ment més forta i la més feble que mai hagués arribat a pensar, sembla contradictori però no ho és, i com sempre, fent equilibris.

Març'15

Tot tremola

Ja ha arribat i tot l'edifici tremola.

Tinc por.

No saps mai quan passarà, de bon matí, al vespre, un cop, tres, set.

Tot està tranquil i sense esperar-ho...

La meva veïna tanca la porta de casa i tots patim.

Amb el temps ho veureu, perquè penso ficar la foto de l'esfondrament.

La porta del bar

Molt temps enrere jo fumava.

Quan et falta tabac vas on sigui per aconseguir-lo, a l'hora que sigui. Així va ser que vaig entrar un cop a comprar un paquet a un bar del barri, quan s'és addicte a la nicotina o al que sigui no es repara ni selecciona, sinó no hi hauria entrat mai.

Aquest bar no sé quants anys fa que hi és, de tota la vida que se'n diu, crec.

Més o menys el recordo sempre igual, brut, fosc, hostil...

Durant tres dies seguits he passat per davant, de bon matí, i he vist a la mateixa persona, un home de deu de tenir la meva edat o una mica menys, fa cara de poca salut, cigar en mà, no sé si beu alguna cosa, espatlles caigudes cap endavant i cara de poca salut, està assegut en una de les quatre cadires de plàstic que tenen fora. Temps enrere veia asseguda també a una dona amb el mateix color de pell que ell.

Tots estan fets els uns pels altres.

Quan el veig no puc deixar de pensar quina vida deu dur? Quina deu de ser la seva rutina diària? Què pensa? 

No ho sé.



El meu fill quan era petit tot just havia aparcat el cotxe, anàvem a baixar i em pregunta, -si no fos el vostre fill i no hagués nascut aquí, seria una altra persona?  -Si

El club de la lucha

Somos los hijos malditos de la historia, desarraigados y sin objetivos. No hemos sufrido una gran guerra, ni una depresión. Nuestra guerra es la guerra espiritual, nuestra gran depresión es nuestra vida. Crecimos con la televisión que nos hizo creer que algún día seriamos millonarios, dioses del cine o estrellas del rock, pero no lo seremos y poco a poco nos hemos dado cuenta y estamos, muy, muy cabreados.













No quiero morir sin tener cicatrices.


Esta es tu vida y se acaba a cada minuto.

 

 
 
 
 
 

Fi d'etapa

No més quimioteràpia.

Sonen les alarmes del mòbil, pastilles, injeccions, més pastilles, ara ja no més medicaments, fora alarmes.

Prou! Prou, Prou, Prou! (A qui us recordo?)

He acabat.

Hem acabat.

La relació que tinc amb vosaltres ha arribat al seu fi, un fi precipitat per culpa vostra, m'heu deixat una mica espatllada i se us fa fora de la meva vida.

No diré que guardi un bon record vostre però a pesar de tot, i molt en el fons us he tingut estima, només espero que no haguem d'estar junts mai més.

Adéu.

 

 

Per què pregunto?

Mentre faig el sopar el soci planeja per darrera meu tocant, agafant, menjant, xerrant i emprenyant i de sobte pregunta

- Demà anem a dinar a casa dels teus pares, no?

-Si clar, com cada dissabte, i tens un dinar que t'agrada molt, arròs de conill.

-Hòstia, si ho arribo a saber agafo una llebre que he xafat.


Chin!

-Que dius? A mi això em fa mania!

Somriu

-Ja m'ha sabut greu, ha sortit disparada i he notat el cloc,  he baixat a veure com estava.

Aquí és on jo tenia que callar i donar la conversa per finalitzada , però no, jo pregunto irònicament

-I per que collons has de baixar? a fer què?  enterra'l? el boca a boca?

-No, però si no hagués estat mort i veies que estava patint l'hagués acabat de matar.

Rechin!

Jo li he dit  que si em veu patir que no es preocupi, que no passa res! Ja me'n cuidaré jo.

TV3 i 33 estic emprenyada amb tu

TV3 i 33 estic emprenyada amb tu i el teu afany de comptabilitzar!

Has decidit que com que podem veure la teva programació a la carta per internet no fan falta els podcasts. Diré que falta en fan ,tenint en compte que era un servei al qual tu em vas acostumar et diré el meu motiu pel qual crec que t'equivoques.

Crec que vas enrere perquè donaves un gran servei i has decidit eliminar-lo, ara t'explicaré quan veia jo els programes que m'agraden i que no veig a la tele ni al pc.
Els veia al llit, per raons que no t'explicaré hi ha moltes nits que no puc dormir, llavors agafo l'ipod i amb els auriculars, per no molestar a ningú, veia el convidat, karakia, opera en texans, APM, retrats i un llarg etc. (ostres, que em deixava arròs covat, m'encanta!). No se si comprendràs que Al llit NO EM PENSO EMPORTAR EL PC.

Tampoc em penso endur el pc al bus, metro, sales d'espera eternes ni a molts llocs en els quals és viable veure un programa que t'has descarregat a casa però no hi ha connexió ni ganes de portar res més voluminós.

I si estic emprenyada és pel motiu pel qual ho feu (al menys és el que em vau contestar per correu electrònic), però no passa res, us asseguro que les nits no les passo mirant al sostre, només no les passo mirant tv3. Hi ha gent a la qual no l'importa si em poden comptar entre els seus, que no saben si els veig, però els veig, els gaudeixo i parlo d'ells.

Feu una reunió i valoreu més d'altres coses que no pas els números. La excel·lència va més enllà .

Sense acritud

 

28/02.......

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.
Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

                                                                           Mario Benedetti


Aquesta poesia feia dies que la tenia preparada perquè avui fa un any que hem van diagnosticar un càncer a la sang, és una poesia amb molt bon rollo i m'agrada.
Avui m'han dit que s'ha mort la NB de leucèmia, m'ho han amagat i encara no sé perquè, no sé  de què em volen protegir, la llàstima és que la NB volia celebrar el seu èxit anant a dinar totes dos, i no serà. 

La padrina té whatsapp

Uns quants anys enrere em va costar una miqueta que la padrina (dels meus fills i nebots) fes anar les targetes bancàries per pagar, un cop convençuda i després de fer-la servir va reconèixer que allò era fantàstic. I jo vaig quedar molt satisfeta de què ma mare es modernitzes i estigués contenta.

Ara hem creat un monstre, sí, la padrina té whatsapp!

Fa un mes que li vaig dir que li deixaria un telèfon intel·ligent (hahaha intel·ligent) perquè proves com anava, que s'ho passaria molt bé i podria escriure's amb la seva néta que viu a Londres qui enviaria moltes fotos. Va accedir a provar-ho.

Després d'uns esdeveniments que no venen al cas la cosa va quedar així: Padrina i padrí amb telèfons nous, canvis de tarifa i un curset exprés de com es truca i com es fa servir el whats, suborn als nets perquè enviïn fotos i li expliquin coses i tot en marxa.

El padrí va per lliure i no cal dir-li res, ell és ensayo-error, La padrina vols accessos directes per trucar a la família pitjant la foto i saber com entra a les converses del whats, no té més necessitats (de moment).
Bé, ja fa dos setmanes que té el telèfon i controla força, a les primeries només feia que riure com una boja, s'ho passava molt bé equivocant-se, trucava a tothom a tota hora, tenia els dits inquiets. Ara ja no truca a tothom.

Fa uns dies al grup familiar mon germà fica aquesta foto i pregunta: qui veu alguna cosa més que un mur?

Va donar molt de joc el tema, la padrina anava boja mirant, buscant, preguntant... Li va costar lo seu però ho va veure, un puro, (busqueu).


Avui ha tocat una altra cosa, el meu fill fica aquesta foto i pregunta: De quin color veieu aquest vestit?

Aquí hi ha gent que el veu blau i negre i d'altres blanc i daurat (es veu que és efecte òptic o que sé jo!) però el tema no és aquest, el tema és que avui s'ha enviat a tot el món mundial la foto i entre el món mundial estava la taula del cantó del restaurant en el qual hem dinat, a l'hora del cafè ha arribat la filla d'una de les parelles de la taula del cantó, ha tret el seu mòbil i els ha preguntat als familiars ¿de que color veis este vestido?

Ma mare i jo ens hem mirat, còmplices, ella ha flipat una mica del fet que tinguessin el mateix que nosaltres i se'ls ha mirat, jo ja sabia que allò no acabaria alli ( he de dir que sóc igual que my mom) i efectivament no ha acabat, ella els hi ha dit que: Mi nieto esta mañana me ha enviado la misma foto yo la veo azul y marrón ¿y vosotros? Han comentat la jugada bla bla bla i de sobte els hi diu: ¿Y la foto del muro que teneis que encontrar algo la teneis?

Chin!

Jo ja començo a flipar i decideixo gaudir del moment, s'ha aixecat i ha anat cap allà, la noia tenia la foto però no veia el puro, la meva mare molt disposada i amablement els hi ha explicat TOT, ( recalco, TOT)  que le pregunto a su nieto si le estaban tomando el pelo porque no lo veia, pero que le mando una foto y que le puso una redonda roja para que lo viera y que no lo veia entero pero que veia la caniza y que con tanta ceniza el puro tenia que ser grande...

Jo reia per dins mentre pensava... Hem creat un monstre!!!


Un monstre amb whatsapp.

Hope

Esperança ja és la meva paraula favorita, fa dies que l'he adoptat, i com més m'agrada és en anglès. 

Hope.

Sona molt bé.

Quan anava a classes d'anglès la meva paraula favorita era excuses per la seva sonoritat. Ara ja no ho és.

No tenim mai excuses per perdre l'esperança, sinó, no ens quedaria res.

No excuses! There is always hope

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  

La cinquena pa' la saca

No han vingut els que disparen dards tranquil·litzants.

Un hip hip hurra per la doctora, gràcies Montse.

I avui hem arribat a un acord amb una de les noies/estudiant/doctora de la quarta vegada, amb una només, l'altre està ..despedida!,  perquè no m'estranya? Doncs no m'estranya perquè era una vaca-burra, va aconseguir acollonir-me i us puc assegurar que no és fàcil.

Cinquena extracció  feta. Relax

La sisena serà un vot de confiança per ella, (la noia/estudiant/doctora) i també per mi, totes dues recobrarem el que vam perdre, la confiança i la seguretat... això és el que espero. Segur que sí i....

QUE CORRA LA ANESTESIA, COMO SI NO LA PAGARAMOS!

Poesia en imatges III

 
 
 
 
 

Flipo i reflipo III i últim?

S'ha acabat o això sembla.


Llàstima, ara que ja estava enganxada al grup va i he desaparegut, si, he desaparegut.

Jo no he marxat, o m'han fet fora o han tocat algun botó que no devien ... O jo que sé! Però ja no els veig.

Els enyoraré durant deu minuts.

Flipo i Reflipo II

Tot cau, rodola i crec que s'autodestruirà sol, fa riure i es penós a l'hora.

Avui com cada matí obro el correu i veig que em demanen que aprovi a Persona per entrar al grup chin!!! (ojiplatica again) miro remiro i em torno a escollonar, perdonin senyors!?! Que volen que sigui administradora? Si si, volando voy volando vengo, però sortiré de l'aeroport de Castelló


Ja vaig comentar l'altre dia el que em va semblar el grup Triliri, a partir d'aquell simulacre de esbroncada va haver-hi algú que va demanar coses i gent que les va oferir, doncs tampoc sembla que va estar bé, tant la noia que va demanar com la que va oferir ja han saltat del grup, a una la van "etiquetar" de racista, al veure aquest terme vaig llegir atentament tots els fils, i no vaig veure on era el racisme, fins que una nota de la Persona va aclarir que estava molt indignada perquè Fulanita de Tal va demanar mantes per gossos i que primer són les persones que els animals que bla bla bla. Vatua aquí!, el delicte era d'especisme. La noia que és d'una protectora d'animals i demanava el que a algú li sobri, mantes,  uf!!! que dolenta!! i a tot això tres palmeros donant ànims a Persona, evidentment la noia acusada va desaparèixer. Lògic.

El mateix dia una altra noia va ficar fotos de roba i sabates que donava a qui les necessites , també a desaparegut. El perquè no el puc intuir, si fan una altre nota aclaridora os infirmaré.

I avui em trobo amb això que si li dono al botonet d'acceptar ser administrador, ni jarta de vino!!!

Però he de reconèixer que aquest grup radioactiu em pot, estic delerosa per veure que serà el següent, quines aventures ens presentarà això, esclatarem tots? i jo, mentrestant .....m'escollonooo

Continuarà...espero

Flipo i reflipo

M'han afegit a un grup de facebook, un grup que veig que és tancat. M'ha afegit una Persona que vaig tractar fins als 13 anys de vida i la vaig perdre de vista fins uns 33 anys després tot anant a casa del meu fill ens vam trobar pel carrer i davant de la seva insistència ( jo volia anar a veure al meu fill) vam anar a prendre un beure, en mitja horeta jo un te vermell la persona dos llaunes de cervesa.

Des d'aquell dia l'he vist un cop més i la conversa va ser un hola que tal, bé i tu?, bé i adéu (també va dir d'anar a prendre algo, però va a ser que no!).

El diumenge veig que Persona m'ha afegit al grup triliri, un grup tancat, jo que començo a flipar, llegeixo la presentació i diu que és un grup per fer almoina i amistat, val, cadascú defineix les coses com vol (o com pot) a mi ja em grinyola la paraula almoina, la intenció que tenen és regalar el que no et fa falta.

No cal dir que al grup hi ha només dos o tres motivats que fan: Buenos dies corasones i Buenas noches corasones, fins aquí no emprenyen massa (tenint en compte que avui és dijous) però avui m'aixeco i hi ha com una mena de bronca cap a tots nosaltres, la Persona es queixa de què no donem res, que sembla mentida que amb la falta que fa donar coses i que bla bla bla.... tinc els ulls com plats i em descollono... Reflipo! M'afegeixes a un grup, que a sobre és tancat (exclous que la gent miri i col·labori), i a sobre ens obligues a ser uns motivats i uns generosos, ole tu!!! con dos cohones!



Jo no sé si la gent viu molt al seu al món o que, però això és l'hòstia.

No vull contestar al mur del face (de moment) i explicar a la Persona que abans del diumenge, la gent que tan amablement ha afegit en aquest grup ja tenia vida, i costums, i segurament sentit de la col·laboració i l'ajuda i milers de coses més que desconeix pel que veig i ni s'imagina, que potser i només potser ja dóna coses i que tot existia abans d'aquest magnífic grup.... en fi, seguiré el tema de aprop fins que no pugui més.

Informaré.

La frase : El risc zero no existeix

El risc zero no existeix.

Han assassinat a dotze persones a França en un atemptat terrorista gihadista, no cal dir que això és una barbàrie i una absurditat.

Ara bé, jo dec ser imbecil o molt imbecil (us ho fico a ou) perquè arriba un moment que no em crec quasi res de la gent que ens governa (penseu en gran), perquè no sé d'on van treure les armes aquesta gent, qui les fabrica qui les ven, tampoc sé qui en treu benefici, no sé com s'ensinistren i no entenc milers de coses més.

L'únic que si crec és que a partir d'ara en ficaran fins i tot el dit al cul en els aeroports, ens retallaran més les llibertats a la gent de bé i tot continuarà igual. No hi ha voluntat d'acabar amb moltes coses perquè penso que d'una manera o una altra, algú se'n beneficia.

Tornant al risc zero tan de moda ara, vull explicar quan vaig escoltar per primer cop, almenys conscientment aquesta famosa frase. Estava jo tan feliç i esperançada pensant en el trasplantament que tenia a la vista, comentant amb la infermera de si dir-li a la meva filla que agafes vacances per vindre i estar aquí amb tots durant aquells dies o dir-li que guardes els dies de vacances per després i gaudir-les fent algunes escapades, de cop la infermera em mira seriosa i em diu: Et donaré un consell, que triï ella, que faci el que vulgui, pensa que el risc zero no existeix i si passes alguna cosa, que no ha de passar, ho portaria sempre a sobre.

Aquella frase va caure damunt meu com una llosa d'una tona, tenia raó, però jo no ho volia saber, el meu equilibri depenia i depèn dels meus pensaments i de l'optimisme. La setmana següent vaig haver de refer l'equilibri mental i ho vaig aconseguir, as usual!

He de dir que la L. va agafar vacances, va venir, va marxar i tot va anar bé.
He de dir que JM va venir, al voltant de les 20:00 cada dia i més, no marxa i tot va anar bé.

Viure és un risc, però no es pot viure amb por, no es pot tenir por, s'ha de ser assenyat i prudent, i tot el demes ja no depèn de nosaltres, la por ens paralitza i ens destrueix. Amb el que no està a les nostres mans, equilibri!

 

EQUILIBRI

• Fet de contrarestar-se l'efecte de dues forces o accions oposades.
• Estat d'un cos que, obrant sobre ell dues o més forces, roman en repòs.
• Estat persistent i aproximadament estacionari ocorregut en un sistema o part d'un sistema.
• Estat d'un cos que es manté dret sobre el seu suport sense caure de cap costat, malgrat l'estretor del suport, les batzegades, etc.
• Exercici físic que consisteix a adoptar posicions difícils o forçades o a fer moviments estranys tot mantenint l'equilibri, per esport o com a espectacle.
• Distribució ben ponderada de les coses.

Agafeu la definició que més os convingui